Vaig néixer a Granollers fa 16 anys i aquí segueixo.
M'agraden la fotografia i el cinema, als que em dedico quan puc i sorgeix l'oportunitat.
He creat diversos projectes, alguns que han vist la llum i d'altres que no.
En això es basa ser artista: en tenir idees i fer el què pots amb elles.
MACBA
en temps real. col·lecció rafael tous d’art conceptual
La Col·lecció Rafael Tous, que es va donar al MACBA ara farà un any, busca retratar un moment i unes pràctiques artístiques molt concretes. Tous perseguia amb aquest conjunt d’obres i instal·lacions l’objectiu de crear una connexió entre peces per demostrar que el missatge era més important que el propi objecte que el representava. Va configurar un espai que recull treballs nous, innovadors i experimentals portats a terme per un grup d’artistes, amb alguns dels quals va establir vincles d’amistat i els va acompanyar en el seu creixement artístic. L’obra està repleta de indicis i mostres del pes que va tenir l’art conceptual en la vida de Rafael Tous, col·leccionista nascut a Barcelona al 1940 que va fer que l’art abstracte i surrealista apareixessin a l’escena artística durant els setanta i els vuitanta a catalunya.
L’exposició compta amb obres de Francesc Abad, Eugènia Balcells, Jordi Benito, Carmen Calvo, Jordi Cerdà, CVA (Comité de Vigilancia Artística), Benet Ferrer, Alicia Fingerhut, Teresa Gancedo, Ferran Garcia Sevilla, Eulàlia Grau, Josep Maria Joan i Rosa, Àngel Jové, Antoni Llena, Eva Lootz, Miralda, Fina Miralles, Muntadas, Pere Noguera, Jordi Pablo, Pilar Palomer, Carlos Pazos, Carles Pujol, Joan Rabascall, Àngels Ribé, Benet Rossell, Francesc Torres i Jaume Xifra.
Ha estat comissariada per Antònia Maria Perelló i Claudia Segura, ambdues conservadores vinculades al MACBA i es podrà veure a l'Edifici Meier del MACBA del 14 de maig del 2021 al 6 de juny de 2022, a la Sala Metrònom dins al 24 d’octubre i a la Capella del MACBA fins l’1 de novembre del 2021.
La col·lecció presenta un munt d'obres diverses que no segueixen cap mena de fil més enllà de que formen part de diferents exposicions i espais alternatius, fora les corrents de l’art més convencional.
De l’exposició en voldria destacar “Y el otro sueño”, una obra feta per Alicia Fingerhut al 1980.
Ens presenta una pantalla partida en tres franges el contingut de les quals va canviant. A la primera només hi apareixen portades de revistes eròtiques on veiem a dones nuees amb missatges provocadors que, a dia d’avui, fan gràcia de com d’esbojarrats sonen; a la segona, imatges televisives de gent a protestes i manifestacions i, a la final, portades de campanyes electorals amb missatges que reflecteixen prosperitat i motivació i van acompanyades de les imatges més afavoridores dels candidats polítics. La peça té com a finalitat ensenyar la manera en la que els mitjans enfocaven i donaven a veure una realitat diferent pels homes i les dones, neutral i formal per ells i sexualitzat i objectivitzat per elles. Les tres columnes formen una composició que retrata perfectament les realitats sexistes integrades dins la nostra ment i que tan normalitzades estaven feia uns anys.
un segle breu: col·lecció macba
Periòdicament actualitzada, l’exposició permanent del MACBA busca explicar un relat artístic amb el qual transportar-nos en el temps un segle enrere. Amb l’obra més antiga sent del 1929, Un segle breu ens porta en un viatge cronològic a través de la col·lecció del museu i la manera en la que aquesta ha anat creixent, evolucionant i desenvolupant-se.
La mostra és comissariada per tot l’equip curatorial del MACBA i, d’entre els molts artistes que hi són presents, hi trobem a Joan Rabascall, Joaquín Torres García, Àngels Ribé, Jo Spence i centenars d’altres.
Gràcies a aquesta exposició, on es recullen nou dècades de l’art, podem veure com aquest ha anat evolucionant al llarg dels anys, des de temps de guerra, on la majoria d’expressions artístiques quedaven plasmades en els dissenys de la propaganda bélica, fins als inicis del minimalisme i a les obres més contemporànies.
No es pot identificar un únic estil o gènere dins la mostra, sinó petits grups formats per totes aquelles obres que pertanyen a una mateixa època i es deixaven influenciar les unes per les altres en el seu moment de creació. Les diferents sales presenten caràcters molts diferents, però capaces de crear atmosferes molt acord al seu context històric. A la primera no cal més que parets completament empapelades amb propaganda militar i una projecció sobre les guerres anteriors i futures a la data per veure com era el període entre guerres i, sobretot, com de diferent era de, per exemple, l’època dels setanta, que veiem a una sala que ens transporta a l’Amèrica hippie dels Beatles i a la ment colorida i esbojarrada d’Andy Warhol.
De l’última sala, on es recullen les obres més properes a la nostra era, en destaco un racó dedicat a l’obra Beyond the Family Album (1978-1979), de Jo Spence. En aquesta obra fotogràfica, conformada per una sèrie de panells, observem textos autobiogràfics, retalls de premsa i fotografies personals de l’autora. La peça havia començat com un intent de relatar la vida de Spence en un aspecte d’allò més real, on ella mateixa explicava i ensenyava tot allò que sovint es queda fora dels àlbums i les anècdotes familiars perquè “no fa maco” (morts, divorcis, baralles, abusos…). Quan al 1982, amb 46 anys, li van diagnosticar càncer de mama, l’obra, i la seva fotografia en general, van centrar-se en ella més que mai. El caràcter autobiogràfic es va apoderar del seu procés creatiu i va quedar plasmat en aquesta mena de dietaris que va demanar que fossin exposats, com a forma de llegat i presència eterna ja no només de la seva persona, sinó també dels seus pensaments. Uns pensaments que refelxionaven sobre la vida, la feminitat i com els ulls de la societat afecten a tot allò que fem.
