Vaig néixer a Granollers fa 16 anys i aquí segueixo.
M'agraden la fotografia i el cinema, als que em dedico quan puc i sorgeix l'oportunitat.
He creat diversos projectes, alguns que han vist la llum i d'altres que no.
En això es basa ser artista: en tenir idees i fer el què pots amb elles.
ARTS SANTA MÒNICA
tabula rasa
També coneguda com la locució llatina per a “taula rasa”, tabula rasa és aquella tauleta de cera encara verge d’inscripcions. Aquell full en blanc on s’hi ha d’anar escrivint quelcom per tal de muntar una història. Aquesta metàfora ens serveix per parlar sobre la memòria i el trencaclosques que formen els records dins la nostra ment, que és el que ja van fer Mònica Rosselló i Jordi Guillumet quan van inaugurar l’exposició al 2000 i que ara, vint anys més tard, han recuperat.
S’ha utilitzat la llum com a element bàsic durant tot el recorregut, relacionant-la com allò vital per veure, allò que permet a la nostra vista rebre els inputs visuals del nostre entorn i començar a muntar aquesta memòria i aquests records que no són mai iguals per a ningú. El plantejament darrere cada obra, on s'utilitzen projectors i llanternes com a eina bàsica, no es pot definir de cap manera que no sigui contemporani. L’exposició consta de cinc parts, totes seguint el fil comú dels records que queden, o no, impregnats dins el nostre cap. Inicialment només veiem una pàgina en blanc (una taula rasa, potser?) projectada a una paret negra, incitant-nos a fer ombres i moure’ns per crear figures i formes que puguin quedar literalment projectades dins aquests fulls tan buits de contingut. Passem al plat fort de Tabula rasa: quatre pantalles que formen un cercle a l’interior del qual es pot accedir i veure que, just al mig, alberga un seguir de projectors de diapositives que, cada cert temps, van canviant les imatges que veiem en gran. La particularitat que tenen aquestes pantalles és que són fotosensibles i, per dir-ho d’alguna manera, tenen memòria. Són capaces de mantenir durant una estona la llum que hi ha estat projectada, fent que les pròpies imatges segueixin gravades de forma temporal. És important veure com, també, el fet de interposar-se entre el projector i la pantalla, porta a que la teva silueta quedi marcada, impedint que algunes d’aquestes imatges, aquests records, arribin de forma correcta.
Guillumet i la seva obra vital ja es caracteritzen des de sempre per l’ús de tècniques antigues a les que s’aplica una escenogràfica que aconsegueix generar una melancolia respecte les pròpies tècniques i no només cap a les imatges que exposa.
D’altra banda, Mònica Rosselló, que va començar sent fotògrafa freelance en els camps de publicitat, arquitectura i interiorisme, alternant aquesta feina amb el desenvolupament de projectes personals, ha adaptat el treball de tota la seva vida a retratar allò que passa el seu voltant, des del seu barri fins a les biblioteques, passant per Detroit i per molts altres indrets. La unió d’ambdós artistes ha permès crear un projecte molt conceptual amb molt pes a nivell metafòric i vital que transcendeix i ja no només ens parla de fotografia com n’estem acostumats, sinó que ens fa sentir partícips i completament responsables d’allò que passi o arribem a veure passar.
Tot i trobar-la un pèl estranya al principi, al submergir-me com toca dins les obres vaig acabar meravellat i encisat per la complexitat que hi havia darrere cada una de les peces amb les que ens creuàvem.