PANORÀMIC 2021

el dit a l'ull

Amb un munt d’obres totalment diferents, representades des d'àmbits, estils i tècniques d’una gran varietat però mantenint l’atzar com a eix comú, Joan Fontcuberta comissaria una exposició col·lectiva que recull la feina d’artistes d’arreu del món i d’edats molt diverses on tots han tingut l’oportunitat d’explorar dins d’allò aleatori i desconegut. Els artistes representats a l'exposició, situada al Museu de Granollers són: Joachim Schmid, Blanca Casas, Blanca Viñas, Pere Formiguera, Roberto Huarcaya, Nancy Bean c/o Christian Allen, Philip Schuette, Sylvie Bussières, Miguel Ángel Tornero, Francele Cocco, Lluís Estopiñan, Pierre Cordier, Juana Gost, Andreas Müller-Pohle, Luis Gordillo i Nino Migliori.

Aquesta exposició estarà al Museu de Granollers del 14 d’octubre al 28 de novembre.

És molt difícil, per no dir impossible, classificar el conjunt total d’obres en un sol corrent artístic, ja que es tracta d’una exposició heterogènia on les peces només es relacionen mitjançant el tema comú, però són presentades sobre molts suports molt diferents. Des del documental fins a l’experimental, des del realisme a l’abstracte. La majoria de coses que un pot trobar-hi no són de cap manera comparables a la resta donada les moltes diferències tant en mides, format, tècnica…

Una de les obres que destacaria és un del fragments dels AMAZOGRAMAS de Roberto Huacaya, una petita part d’una de les tres tires de 30 metres x 1.08 metres que conformen l’obra. Hucaya va enrotllar amb tires de trenta metres de paper fotosensible a diferents arbres i fullatges de la selva amazònica, més concretament a la selva peruana de Tambopata. Va deixar que tant la lluna com els llamps deixessin la seva llum gravada, i més tard va revelar els fotogrames en una cambra fosca on va utilitzar l’aigua de rius propers.

L’artista explica que va començar a experimentar amb la fotografia quan va arribar a la reserva natural on es van crear els resultats vists a l’exposició, i que va començar fent fotografies molt senzilles però no va trigar en passar-se a un àmbit més experimental. Va proposar-se el repte de fer fotografies sense l’ús de la càmera, cosa que ha acabat donant els seus fruits en aquesta obra.

He trobat aquesta exposició captivadora i plena d’elements únics que no veuràs a cap altre lloc. El fet de que moltes de les obres fossin resultat d’errors, d’aquesta aleatoritat que buscava el comissari, les converteix en els petits marginats dins la fotografia, però només en definició, perquè a nivell estètic atrapen a qualsevol i el porten a fer-se pregunten que mai s’havia fet.

one minute forever

https://padlet.com/pmiralta/lt6u83pila9t8hpq

Erwin Wurm ens introdueix a l’escultura de manera performativa i interactiva, una cosa que un no veu sovint quan es tracta d’art o d’exposicions. Wurm et convida a fer els jocs que ell proposa a partir de les estructures que ell construeix, des d’una caseta de gos amb dues portes per on cadascú posa el cap fins a un seguit de pilotes de tenis sobre les que un s’ha d’estirar. Andrés Hispano, reconegut comissari, ha sigut l’encarregat de muntar l’exposició, que podem trobar dins l’espai Dents de Serra, a Roca Umbert, del 14 d’octubre al 14 de novembre.

Les obres d’Erwin Wurm conformen una gran varietat de peces que van des de fotografies esbojarrades on veiem a diferents personatges jugant amb objectes fora del normal, com farem els visitants de l’exposició amb els elements interactius que estan distribuïts per l’espai.

El que és molt característic de Wurm és que se’l considera escultor, però no té cap mena d’escultura típica exposada, ja que és capaç de convertir-nos a tots nosaltres en les estàtues durant un minut i, d’aquesta manera, passar l'essència d’allò que ha creat mitjançant unes instruccions molt simples però que donen pas a una composició amb molt pensament al darrere.

Més enllà de que sigui interactiva i que faci molta gràcia poder posar-se a jugar i a enfilar-se a tot allò que normalment tindríem prohibit tocar, el que realment t’atrapa és parar-se a reflexionar quin és l’ús real que l’artista volia per aquelles escultures d’un minut que, en tots els intents que la gent ha anat fent, mai han sigut iguals.

no place like home

Deformant l’estructura de les idíl·liques fotografies de la família americana feliç, Weronika Gesicka crea fotomuntatges i alguna que altre escultura que podem trobar a l’exposició No Place Like Home, comissariada per Andrés Hispano i que, de maneres molt diferents, mata aquelles fantasies que ens fem sobre l’unitat familiar i la falsa alegria i anhel per la vida del somni americà. La podem anar a veure a l’espai Dents de Serra, a Roca Umbert, del 14 d’octubre al 14 de novembre.

Gesicka, polonesa, deconstrueix mitjançant el retoc i l’edició digital fotografies d’arxiu i, amb elles, el concepte de llar i família. Canvia les cares dels membres de la unitat familiar, n’elimina parts del cos, els deconstrueix en el sentir real de la paraula, convertint-los en peces de lego… La seva obra es destaca per fotografies amb diversos personatges, tot i que també hi havia una petita primera part dedicada a retrats deformats de nens i adults. Obres a destacar n’hi ha moltes, però de les que feien més impressió eren el retrat gegant d’una nena i la seva nina amb les cares intercanviades, o un ratllador normal i corrent exceptuant el fet de que era gegant.

És l’estrena de la Weronika Gesicka a Espanya, però sens dubte ens agradaria a tots que es convertís en un punt usual de visita (pròpia i de la seva obra), ja que molts dels seus muntatges han sigut dignes de riures com de reflexions profundes que ni a mi ni a ningú han deixat indiferents.

altres

imaginació especulativa: el llegat afrofuturista

Comisariada per Mercè Alsina, aquesta és una exposició que reuneix les obres de John Akomfrah, Nuotama Bodomo, Osborne Macharia, Fabrice Monteiro, Jacque Njeri, Lola Flash, C.J. Obasi, Janeen Talbott i Aloaye Norris Adoro, que parlen sobre l'imaginari afrofuturista i intenten connectari mitjançant els seus treballs. Tracten de preveure i adelantar-se al futur d'una cultura i uns moviments específics en base a l'observació del passat i el present.

the immortal jellyfish

Rosana Antolí decora l'espai de la Tèrmica amb llums i projeccions desconcertants relacionades amb l'atzar i anecdotisme de la immortalitat i renéixer com ho fan certs tipus de meduses, representades amb una estructura de plàstic que penja des del punt més alt de l'edifici.

top manta

Lucia Piedra comissaria una exposició immersiva que tindrà lloc el 6 de novembre i que formarà part de la ja parcialment exposada top manta, un mural reivindicatiu que reflexa la lluita del sindicat de manters. Aquest acte consistirà en els propis membres del sindicat creant un mercat top manta per tot l'espai de Roca Umbert quan arribi el dia.

reacció en cadena

Seguint amb l’atzar com a punt comú entre totes les exposicions del festival, trobem l'aleatorietat de tot allò que hi ha desordenat pel món, o si més no, al seu major arxiu: internet. Aquesta exposició, de Dina Kelberman i Jonathan Brown, comisariada per Andrés Hispano i Fèlix Pérez-Hita, intenta posar ordre al caos d’imatges sense nom ni sentit que es troben dins un mateix calaix i que, d’alguna manera o altra, han de poder explicar alguna cosa. Han de poder explicar una història.

L’exposició podrà veure’s a centre d’Arts Santa Mònica del 14 d’octubre al 28 de novembre.

Donada la implementació d’una eina moderna com és internet, només podem definir aquesta exposició com contemporània. S’ha de destacar la característica de que, tant Kelberman com Brown treballen en base a l’ordenament de treball aliè, una cosa poc comuna però que ens permet veure que l’autor d’una obra no sempre té perquè ser-ne el seu creador, sinó aquell qui li dona una interpretació artística.

A la planta baixa del centre trobem la part feta per Dina Kelberman, de la que destaca una part de paret recoberta de fotografies. Quatre grans columnes composades per tres columnes de fotos cadascuna, creant una espècie de seqüència on cada imatge pren inspiració de l’anterior. Donat que podem trobar una gran quantitat de fotografies gairebé idèntiques durant aquesta llarga sèrie, moltes vegades la transició a una temàtica nova passa exegeradament desapercebuda, fent aquesta espècie de metamorfosi d’allò més sutil.

Kelberman i la seva obra sempre han seguit aquesta línia, ja que el net-art i tot allò que en transcendeix és el camp en el que sempre es poden englobar les seves peces. Brown ha passat per un munt de disciplines diverses dins el món de l’audiovisual i l’art, des de treballar a la televisió fins a fer escultures. Si més no, ara es dedica també al collage i, com veiem amb la seva col·laboració a l’exposició, a l’art conceptual relacionat amb la imatge.

He gaudit molt d’aquesta exposició, que m’ha permès descobrir una branca artística nova que ni coneixia ni mai se m’hauria acudit si no l’hagués vist amb els meus propis ulls. Suposava que hi hauria creacions relacionades amb el contingut d’internet, però m’ha sorprès positivament veure que sí que existeix i que té un concepte al darrere tan interessant com ho és intentar ordenar el caos i l’excés de contingut aleatori.